Imatges per a plaques i medalles

Les cares no són fàcils de gravar i en el seu cas, el dibuix previ resulta ser determinant a l'hora de definir una expressió del rostre que sigui agradable.
Qualsevol accentuació exagerada o manca de definició faran que els  trets facials s'alterin fàcilment. Així els traços de la boca, nas i ulls demanaran la nostra atenció. Per això començarem amb petites i definides incissions a la part del rostre i seguidament avançarem a concretar la part del cabell, el mantell, el coll i acabarem per la corona, sempre des del centre cap a l'exterior.
En aquest cas es combinen el gravat en la part central i rebaix al voltant del cap per formar un relleu que marqui el que és la corona de la Mare de Déu.
Dins el rebaix de la corona s'hi ha fet una textura, que pot ser realitzada a base de punts o línies fines.
Aquestes imatges gravades sobre planxa d'argent (gruix 0,5mm) poden ser incorporades o adaptades a medalles i plaques.

Gravat de dibuixos lliures

El gravat, més encara quan cal realitzar-lo en petits objectes, discs o medalles, en obliga a sintetitzar la imatge en poques línies que en realcin els trets més característics.
Per al gravat d'aquest cap de lleó, sobre uns petits botons de puny, s'han triat les línies bàsiques per a resoldre el gravat amb una certa netedat i sense emborratxa-lo innecesàriament.
Per això ens hem de donar un temps d'observació de la imatge (fotografia o dibuix) i anar provant de dibuixar amb el llàpis sobre el metall emblanquinat amb aquarel·la.
Un cop tinguem clar el dibuix i subjectat l'objecte, iniciarem el gravat.
Com sempre començarem amb burilades ben fines que ens permetin anar corregint, si cal, el traç en successives passades.
S'han utilitzat un burí híbrid, un burí ganivet per als traços més fins i un mitja-canya per als punts.

Gravat exterior d'una aliança

En un anell o aliança, sovint es grava una cenefa o altres motius en profunditat que posteriorment permeten l'esmaltat al foc en el fons de les incisions.
El primer pas és fer una repartició del dibuix que s'adapti sense interrupcions a tota la circunferència exterior de l'anell.
Per a realitzar aquesta tasca utilitzem el compàs per ajustar una distribució regular del dibuix, traslladant repetidament el segment a mida del motiu principal.
Un cop tenim el dibuix sobre l'anell, podem remarcar-lo amb una punta de senyalar perquè no se'ns esborri mentre el manipulem durant el gravat.
Una solució per no haver de remarcar-lo, és recobrir el dibuix amb un vernís resistent.
Després, subjectarem l'anell a la bola de gravat mitjançant unes fustes o mordaces que el fixin pels laterals.
Iniciarem el gravat amb línies fines i centrades, des del centre cap a les bandes i seguirem eixamblant amb burilades més fondes i amples fins a obtenir el resultat desitjat.   

Gravat ornamental

El gravat ornamental omplia les parts llises del metall de nombrosos estris i eines. Antigament era una forma de demostrar el poder o la riquesa d'una persona o d'un llinatge. Es gravaven armes, tota mena de joies, rellotges, coberts, miralls de mà i tots els objectes personals. Era una forma d'enriquir i decorar els objectes que ha caigut en desús en les darreres dècades. No obstant, aquests tipus de gravats de formes florals clàssiques, continua tenint un públic que sap apreciar l'artesania i la personalització dels seus objectes i joies.

Aquestes plaques d'argent que veieu, realitzades a burí, són una mostra d'aquest tipus de gravat ornamental.

DIBUIX I GRAVAT

L'inici de qualsevol gravat és un bon dibuix, per això primer cal dibuixar sobre la planxa o l'objecte els caràcters o els dibuixos. Per començar tacarem amb aquarel·la blanca la superfície per aplacar les lluentors i per a que el dibuix a llapis de mina toba destaqui. En cas que el gravat sigui extens i laboriós, ens pot anar bé protegir el dibuix amb una fina capa de vernís. Aquesta operació és important, així no se'ns esborrarà el dibuix inicial. un cop realitzades aquestes tasques, l'objecte ja està preparat per començar el gravat. L'atac amb els burils ha de començar amb traçades primes ben orientades procurant seguir amb fidelitat el dibuix que hem realitzat sense enfonsar massa l'eina per no fer represes. Escollirem d'entrada burils com ara l'unglet o l'híbrid i més endavat, d'acord amb el dibuix, els rodons i els plans. La tècnica del gravador requereix pràctica i concentració ja que la menjada dels burils, i en el seu cas les escapades o sortides sobtades de la traçada per un excés de força aplicada a l'eina o altre motiu, són d'entrada irreversibles. A més cal tenir especial cura en començar i acabar les burilades de manera neta, és a dir sense deixar despulles o rebaves. Finalment, si és necessari, podem procedir a pulir el gravat amb un esmeril fi. Totes aquestes operacions requereixen un ús correcte de les eines i un aprenentatge. Recordeu que els burils són eines de tall, i per tant, podem tenir algun accident. Fins i tot els gravadors més experts en pateixen. No obstant el domini dels burils rau en mesurar la nostra força manual en contraposició a la resistència del metall. Aquest equilibri entre força i resistència és la franja en la que el buril treballa en les millors condicions d'eficiència i seguretat. 

ESTACAR I SUBJECTAR ELS OBJECTES

La fiabilitat i seguretat del gravat està estretament lligada a la bona subjecció dels objectes i materials a gravar. Un bon estacament ens permet treballar amb precisió i evitar accidents i punxades que sovint poden ferir les nostres mans. Com a base per fixar els objectes utilitzem la "bola de gravador".     La bola és un aparell molt útil, perquè ens permet modificar sobre la marxa l'angle d'incidència i l'atac dels burils, especialment a l'hora de gravar corbes. La bola, que es recolza en un coixí circular de cuir, que és ple de sorra per tal que sigui pesant i estable, porta inserit un cargol que ens permet estacar-hi elements de suport (fustes estriades, pius i bases amb mangre d'encollar). En les fotografies hi podem veure com subjectar una petita planxa (amb fustes i mangre d'encollar) i també un objecte irregular (pius). D'aquesta manera escollim el millor sistema per fixar cada objecte. Cada objecte presenta dificultats diferents per al seu estacament. En cas que es pugui escalfar lleugerament, el sistema més eficient és l'encollat amb mangre, que ens garanteix una subjecció gairebé perfecta, això sí, després cal netejar-lo exhaustivament submergint-lo en alcohol durant una estona. Els sistemes de pius o fustes estriades no presenten tants problemes pel que fa a l'escalfor i la neteja, però en els dos casos cal acurar la subjecció i controlar les pressions i la força excessiva amb la que impulsem el buril, ja que l'objecte podria arribar a desprendre's.

Sovint el procés d'estacament dels objectes és laboriós, però després ens permet de treballar amb eficiència.

PREPARACIÓ DELS BURILS

Puntes de diferent forma i mola d'oli (Pedra d'Arkansas)

Per a la preparació dels burils utilitzarem l'amoladora (a motor) i la mola d'oli (pedra d'Arkansas).

Tot i que generalment els burils poden ser emprats directament tal i com apareixen al mercat, cal fer a les eines un retoc que ens permet de guanyar fiabilitat i afinar la burilada.

Abans de res, cal fixar un mànec al buril, i convé que a aquest mànec de fusta tornejada li fem una aplanada (amb llima o formó) que cioincideixi amb el mateix pla inferior de l'eina tal què no rodolin sobre el nostre espai de treball (veure l'entrada: tipus de burils).

Referin-nos a la pròpia eina, el que és interessant, i primer de tot, és fer el "punt de mira" (amb l'amoladora) rebaixant l'altura de la tija d'acer de la part superior del buril i definir una punta més prima que ens permeti visualitzar des de tots els àngles d'atac el posicionament de la punta del buril (veure fotografia superior).

L'esmolat, obtenció d'una cara o faceta de tall (amb la mola d'oli) és el següent pas. L'obertura de l'angle que originem a la punta de l'eina permet la sortida de la burilada (despulla).

El retoc o modificació de la part inferior o tall de l'eina requereix un major coneixement. No obstant, podeu veure un exemple en la preparació del "buril híbrid".